M’aixeco a les 3am, només un instant de son. Preparo una infusió i vaig cap al estudi. Encenc una esperma, m’assento davant del harmònium, respiro profundament, i després d’una estona en silenci toco lleument la primera nota, la meva tonal, el meu “SA” (sol#)
El so crea l’espai en un instant. En un instant ha omplert l’estança, començo a sentir el so de la nota base. Poc a poc dono més aire al harmònium, perquè el so pugi de volum... no massa, tinc la sensació que es cóm les ones d’una pedra llençada en un llac, les ones s’escampen per l’estança, no es detenen a les parets de pedra, s’estenen per tot el bosc que rodeja l’estança...
Ara em sento preparada per a acompanyar-lo amb la veu, amb l’Om, allargant la “O”, aquesta “O” es transforma instintivament en “U” i s’acaba tancant en una llarga “M”. Al repetir-ho la "A" demana ser cantada al principi i per tant acabo pronunciant "AOUM"
Ho repeteixo unes deu vegades, exhalant la nota amb cada respiració, allargant-la lo més que puc.
Un cop feta aquesta introducció, provo de baixa una nota, cap al meu “NI” (sol)i em sorprenc amb la plena variació que aquest canvi de nota aporta al espai i al que allà es respira. El canvi de nota ha obert tot un món diferent, tota una altre informació entra amb aquesta nova nota..
La meva raó no actua, estic totalment presa per els sentits, l’escolta, la vibració en el cos.
Poc a poc m'atreveixo a anar baixant lentament de nota, repetint varies vegades cada una, i escoltant les sensacions que cada una em desperta sa, ni, dha, pa, ma, ga. (sol#, sol, fa, mib, do#, do)
Poc a poc m'atreveixo a anar baixant lentament de nota, repetint varies vegades cada una, i escoltant les sensacions que cada una em desperta sa, ni, dha, pa, ma, ga. (sol#, sol, fa, mib, do#, do)
Cada nota enceta un nou estat, com obrir la porta a tota una nova informació.
L’entorn totalment silenciós del bosc m’ajuda a sentir i entendre el pes de cada to..
Passo d’una a l’altre amb molt de respecte, casi m‘atreviria a dir que amb un punta de temor. Son notes molt greus. Sento tot el pes, tot el profund sentit de la tradició que focalitza l’origen de l’univers en el so...
Un cop en el “ga” (do1) començo a pujar, altre cop lentament nota a nota, cantant-la cada una per el nom de la tradició hindú “gaaaaa, maaaaa, paaaaaa, dhaaaaaa, niiiiii, saaaaaa, reeeeee, gaaaaaa, maaaaaa, paaaaaaa”. Em paro en el pa(mib), no vull forçar les cordes vocals en aquesta hora tant nocturna. Sembla que la nit espera i demana notes greus...
Després de pujar i baixar l’escala, quant ja he agafat confiança i ja m’he familiaritzat amb cada nota penso que es el moment de provar els efectes d’una raga, la bhairavi, que la tradició hindú practica de 3am a 6am.
Raga Bhairavi
Descobreixo aquesta raga... Té com a distintiu 4 notes mig tó més greus que l’escala natural. Les dues notes que segueixen la tonal, son mig to més greus i les dues notes que segueixen la seva quinta justa també son mig to més greus.
En aquests moments de pràctica, em que els sentits estan totalment nus, aprecio el sentiment d’aquesta raga i en trec la meva conclusió totalment basada en el que he sentit. Es una raga retinguda, suposo que per els mitjos tons a prop del sa (sol#) i del pa (mib), com si es tractés d’una flor encara tancada però, oh sorpresa, que conté l’alegria del despertar (per els grans salts que fa en conseqüència entre el final dels mitjos tons i la següent nota). La sento com una raga molt recollida, però que indica el despertar de l’escala musical i al mateix temps, el despertar del dia.
Sa, re, ga, ma, pa, dha, ni, sa (Sol#, la, si, re, mib, mi, fa#, sol#)
